Godzilla i el tiet Kurosawa

Últimament sento el nom de Kurosawa per tot arreu. Resulta que va ser un gran director de pel·lícules japoneses i que, per no sé quina raó, ara deu estar de moda.

[...]

En una illa minúscula, perduda enmig del Pacífic, totalment deshabitada per l’espècie humana, hi vivien tranquil·lament un gran nombre de rèptils, una espècie semblant a la Pogona Viticeps, o en català, Drac barbut.

Vora als anys 50, la presència humana s’hi va fer notar d’un dia per l’altre. Immediatament, la detonació d’una sèrie de bombes atòmiques varen desencadenar un conjunt de mutacions genètiques a les cries d’aquests animalons, les quals, teòricament, havien de mantenir-se protegides dins la seva closca.

Uns anys més tard, les conseqüències d’aquelles detonacions van ser desastroses per la humanitat. A les costes de les principals ciutats varen aparèixer bèsties enormes, dotades d’una forta cuirassa, amb unes amples escates que cobrien tot el seu cos. Aquests grans rèptils emprenyats actuaven amb un únic objectiu, pelar a tot “cristo”. El poble japonès, que havia estat el primer en descobrir les seves afilades urpes, el va batejar amb el nom de Godzilla, un mot inventat a partir dels noms en japonès de goril·la i balena. 

Degut als orígens radioactius del monstre, aquest deixava anar un potent raig de foc per la boca que, al mateix temps, escampava partícules tòxiques. Pràcticament tota la humanitat es va extingir. Sortosament, els japonesos, un poble que tenia els ous pelats en tractar temes de radioactivitat, havia construït anys abans tota una ciutat soterrada, un extens refugi antinuclear.

Mentre en l’interior del refugi s’hi va instaurar una calma tensa, a la superfície hi restaven supervivents, mutilats, mig cremats, intentant trobar sense sentit aquelles parts del seu cos que havien perdut, arrossegant-se desorientats, amb els globus oculars rebentats.

Al cap d’un temps, l’agonia de la superfície es va fer palesa pels refugiats. Aquests, que en molt de temps no havien tornat a veure la llum del sol, necessitaven canalitzar aquella angoixa pels frustrats supervivents que deambulaven metres més amunt dels seus caps. Per aquesta raó, en honor a la salvatjada que es vivia a la superfície, varen crear la grotesca dansa de la foscor, Ankoku Buto-Ha, més coneguda amb el nom de Butoh. 

[...]

Investigant pel meu compte, com a bon ignorant, vaig descobrir que el tal Kurosawa... és tiet d’en Godzilla! Resulta que el director nipó, fill de samurais, es va iniciar en el món del cine treballant en els estudis que van crear part d’aquesta temuda història. Una de les seves últimes pel·lícules es diu “Els somnis d’Akira Kurosawa”(1990) i, ves per on, una de les escenes tracta d’un seguit d’incidents nuclears al Japó, on s’expliquen les conseqüències brutals de la inhalació de tota una sèrie de productes químics pels éssers humans.

Sort que tot plegat són històries fictícies. 

Per cert, “la teoria de la conspiració sobre el projecte HAARP”, no té pèrdua. Si també és, o no, una història fictícia, ja és qüestió de cadascú.

Benvolguts ignorants, ara tinc capritxet de sushi!

Creativitat amateur

El meu professor de creativitat sempre deia que si havíem d’escriure i no sabíem el què, que agaféssim un paper en blanc i comencéssim a dibuixar-hi, a fer-hi gargots. Un cop embrutat, el dobleguéssim en diferents parts i que en cadascuna hi escrivíssim alguna cosa, la que volguéssim.

Navegant, o com alguns ja diuen, surfejant per Internet, amb la intenció de crear un blog, he observat que s’han de tenir algunes pautes clares per ser un bon blogger, o com a mínim, per no avorrir als teus coleguillas i permetre’ls que continuïn perdent el temps amb aquestes dissertacions, rotllos, o com li vulguin dir.

Bé, segons els experts, les premisses que s’han de tenir en compte són: 1. Ser constructiu en el missatge, és a dir, aportar alguna cosa nova, o si més no diferent, un punt de vista nou i personal a l’hora d’escriure; 2. Buscar el que en termes econòmics es diu un “forat de mercat”, o sigui, parlar d’alguna cosa que no estigui del tot explotada; 3. Ser respectuós (això em sembla que m’ho diuen els meus pares des que vaig néixer); i 4. Evidentment, parlar d’alguna cosa que dominis i que t’agradi.

Arribat a tal punt, tinc un conflicte relativament important amb el número 4. Diu: parlar d’alguna cosa que dominis i que t’agradi. Dominar, el que es diu dominar al 100%, i en prou feines al 50%, son poques coses, per no dir cap. Tenia un amic que deia: “Com més sé, més sé que no sé res”. Doncs això mateix. I pel que fa al tema de les coses que m’agraden i m’interessen, hauré de desplegar el paper arrugat del que parlava al principi per donar-me un cop de mà.

L’obro i descobreixo que posa: m’agraden els documentals, la geografia és de puta mare, desitjo la millor feina que no tindré mai, em pregunto què faria si em toqués la loteria, recordo un article del qual em trec el barret, un que vaig llegir fa poc que es diu: “Un crit contra el conformisme” (El Periódico, 3 d’abril de 2011). També paraules com: bona televisió, sèries i pel·lícules en general. De cop, em trobo un seguit d’expressions desagradables: em cago en tot, merda, estic cabrejat. Tot seguit, i sense gaire sentit: futbol, Barça, Messi, quin mes que m’espera amb quatre clàssics!, em tornaré boig! Finalment, temes agafats al vol com: música, viatges, crisi, diners, noves tecnologies, amics i cata de cerveses.  Intento lligar aquesta pluja d’idees amb el meu primer post (i potser l’últim) del meu primer blog (i potser l’últim) i, sincerament, veig que començo fatal amb la premissa número 2 (el forat de mercat) ja que em sembla que tot això està més que parlat en aquest mundillo dels blogs.

Més d’una vegada, la meva parella m’ha dit carinyosament que faig coses de friki. Jajaja! Aquesta n’és una. “Jo també t’estimo” -li responc. Tot seguit, per excusar-me i justificar-me, segueixo amb: “Tot i que tinc feina, considero que formo part del meravellós 40% de joves d’aquest país que no en tenen, i per tant, haig d’invertir el meu temps en alguna cosa més que en l’eficient Infojobs, el web del Servei d’Ocupació (SOC) o que l’entretingut Sport, Mundo Deportivo, Facebook i Youtube”.

Amb tot això, m’inauguro en el món del blog, amb la pura i simple finalitat de trobar una distracció  més (sempre constructiva, no fotem!).

En motiu d'aquesta inauguració, d'aquest primer vol en l'Univers dels blogs, adjunto el següent video. Un documental que s'ha fet en honor al 50è aniversari del primer home que va arribar a l'espai, el rus Yuri Gagarin. A veure qui té collons de veure'l sencer.

Per cert, la frase original: “Només sé que no sé res”, és d’un tal Sòcrates.

Benvolguts ignorants, benvinguts!