Entre mestresses, futbolistes, artistes, criminals i persones

Després de sis hores de cotxe per una carretera insòlita vaig parar en un bar per descansar i menjar alguna cosa. Eren passades les 10 de la nit i el cansament degut a tanta conducció em demanava un bon plat calent i un llit ben proper.

En entrar en el bar, no hi havia ni una ànima, només quatre fluorescents, unes bosses de patates xips i algunes taules orientades cap a un plasma d’unes 40 polzades que no lligava gaire amb l’entorn. La mestressa va sortir de seguida de la cuina amb cara de pocs amics, amb les dues mans ocupades; una amb un vas de tub i l’altre amb un drap de cuina. En veure la meva cara d’innocent, de seguida li va canviar l’expressió i em va dir: - Què vols fill? La meva resposta va ser: - Té sopa de ceba?

Al cap de 20 minuts tenia el plat de sopa de ceba ben calenta a taula. Com si es tractés d’estar a casa dels avis i amb la llibertat que correspon, vaig agafar el comandament de la televisió per fer una mica de zapping. Sorpresa! Fan un partit de Champions! Tampoc fan res més de bo.

L’Olympique de Marsella contra l’Inter de Milà. El partit? Una merda! L’equip de Marsella tenia un futbolista de Ghana que tota l’estona buscava porteria i el pobre no en fotia ni una, i no era perquè no ho intentés. En arribar l’ultima jugada, pam! Gol! El totpoderós Inter de Milà la va palmar. El ghanès els hi va ben fotre a l’últim sospir.

La sopa de ceba em va entrar de puta mare. Em vaig emocionar! Això es tenir dos pebrots, lluitar i buscar el que vols fins l’últim minut. Persistència en estat pur.

A propòsit de persistència, un ídol amb majúscules. No, el mestre Guardiola no! Em refereixo al senyor Philippe Petit, artista per uns, criminal per uns altres, o la persona que ha comès el crim artístic més bèstia de tota la historia.

[...]

És 7 d’agost de l’any 1974, són les 7:15 del matí al World Trade Center de Nova York, un funambulista es disposa a clavar el seu primer peu sobre la llarga corda bellugadissa, fixada en els sostres de les torres bessones. La interminable corda metàl·lica marca el pla a seguir, la direcció, el rumb, el sentit de l’acció. A l’horitzó de l’escena es percep un sostre, la coberta d’un dels dos grans edificis. Espectadors des del carrer, 400 metres per sota, observen com es para el món davant les seves mirades perplexes. El silenci predomina durant l’acte. S’està cometent el crim artístic mai vist fins ara. 

[...]

Acabo de llevar-me al motel del costat del bar. És ben d’hora ben d’hora ben d’hora i necessito un bon cafè abans que foti el crit al cel pensant en el trajecte que encara em queda. La veritat és que és tota una incògnita, com tot avui en dia.

En tornar al bar de la mestressa, Mª Lluïsa pels amics, em té la tassa de cafè preparada i una barra de quart embolicada amb paper de plata, amb sorpresa de queviures a l’interior. En veure’m la mala cara que faig, em diu: - Surt a fora, t’asseus al mig de la carretera i et prens el cafè amb calma, mentre surt el sol. 

Després de fer aquesta instantània on no es veu el final del camí, encara em foto de més mala llet. Tot i així, cada minut que passa noto més l’escalfor del matí.

Si el pobre futbolista ghanès veia la porteria allà al final i va acabar fent gol...?! Si el funambulista va aguantar en aquell cable inestable durant 45 minuts a 400 metres d’alçada sense estar lligat...?!

Una mitja hora més tard pujo al cotxe. No arrenca, collons! No he recordat que en el meu cotxe primer li haig d’encendre la música.

Ara sí!

Per cert, com va dir aquell gran jugador de futbol, avui excel·lent entrenador: persistirem!

Benvolguts ignorants, igual que en la vida, un viatge no és un destí, sinó un camí. Bon viatge, doncs.

Dr. Freud i Mr. Temporelli (1ª part)

Segons diuen alguns, Argentina és el país amb més psicòlegs del món.

[...]

Una gran habitació decorada discretament. En un dels seus extrems hi ha una paret amb una imponent llibreria, la majoria dels llibres són vells i estan coberts d’una fina capa de pols. A l’altre extrem, i al costat d’un finestral amb unes cortines tan gruixudes que semblen fetes de moqueta, es troba un escriptori negre, ple de papers desordenats amb unes fórmules estranyes. Enmig de l’habitacle, un gran sofà de pell de color bordeus a tocar d’una còmoda butaca extensible, on fins i tot s’hi poden reposar els peus. 

En aquest despatx, el Dr. Sigmund Freud explica a un petit grup d’alumnes de què tracta i en què consisteix el mètode de la psicoanàlisi. És un tractament clínic, creat per ell mateix, que s’utilitza per diagnosticar la neurosi, les fòbies i les disfuncions psíquiques de qualsevol persona.

El Dr. Freud, ja en una edat avançada, és una persona entranyable, llueix una curta barba de color blanc, amb una veu ronca però relaxant. Els seus alumnes, asseguts damunt una catifa amb dibuixos de sanefes i entre una multitud de coixins, miren cap amunt, atentament, amb la boca oberta, admirant les explicacions del seu mestre, que es passeja lentament, davant seu, mentre realitza les seves dissertacions, d’una forma sospitosament calmada, sense fer ni la més mínima gesticulació amb les mans. 

Amb molta paciència, el Dr. Freud acaba fent adormir a tots els seus alumnes. Se’ls hi han dilatat les parpelles, han relaxat els músculs i s’han acomodat molt lentament sobre el tapís de coixins. Estan tan adormits que presenten un estat d’inconsciència total.

De sobte, amb un intens mal de cap, el doctor es dirigeix sigil·losament a la paret de la llibreria. Amb una discreció de bisturí descol·loca un llibre anomenat “Mones com la Becky”. És en aquest precís instant quan se sent un soroll arrugat darrera les cortines de moqueta. Una porta oxidada, que dóna pas a un minúscul laboratori, s’ha obert. 

 

[...]

Benvolguts ignorants, continuarà...

Abdominals estivals

A la farmàcia del costat de casa acaben de fer l’agost a costa meva, m’he comprat el pack especial verano. Sense la intenció de fer cap mena de publicitat, el paquet reuneix tota una sèrie de cremes reductores de cintura i abdomen, una espècie d’adhesius gegants per posar-se’ls al voltant dels michelins, un guant de crin, un sabó exfoliant, una pedra pomes, una crema solar de pastanaga i, per gratificar tot l’esforç que significa complir amb aquesta rutina pre-estival, atenció, una caixeta de preservatius.

Indubtablement, s’apropa l’estiu. Cada dia que vaig al gimnàs haig d’aparcar la moto més lluny. Quan entro, lamentant-me pel sacrifici que pronostico, haig d’esperar que algun croissant abandoni la taquilla pertinent, ja que totes estan plenes. Després de canviar-me, em dirigeixo a les cintes de corre, anomenades també de fer footing, o com alguns ja diem, de cardio. 

Amb la mirada perduda i les primeres gotes de suor en el meu cap, intento trobar desesperadament el nirvana. Mentre les meves cames funcionen per sí soles, duc una batalla psicològica amb mi mateix, cercant aquell estat de desinhibició total.

Recordo quan era més petit, quan tenia 14 anys aproximadament, quan arribava a casa després de l’escola, el futbol o l’anglès. Hi havia dies que em quedava mirant l’MTV fins l’hora de sopar. Ara, mentre el meu cos està cremant calories, em pregunto: ¿porqué?, ¿¡porqué!?, perquè em quedava tant bocabadat mirant aquells vídeos insignificants?

Aquells videoclips amb gent maca, ostentosa, alguns amb cases grans, amb cotxes encara més grans, piscines rodones, cocktails flotant a l’atzar, i aquelles guitarres i attrezzo espectaculars. Lògicament, no oblidem la música. Fins i tot, vaig declarar a tort i a dret que volia ser negre, de color, com aquells dels vídeos de hip-hop. Potser així triomfaria.

Sense gaire sentit, passo a recordar el que m’agradaven les pel·lícules estil American Pie. Qui no ha desitjat mai estar en una festa d’aquell calibre?

Collons! Sense voler he mirat el temps que porto, i el que em queda, per acabar de corre. El pitjor que podria haver fet.

Segueixo corrent, sento la música del meu Ipod, de fons, també escolto la música dels altaveus del gimnàs. Com que no puc sentir nítidament cap de les dues sintonies, torno a pensar en aquella cultura teenager, al més pur estil yankee, que tant em motivava.

Hi torno: Perquè em quedava tant parat amb els videoclips? Perquè m’agradaven tant els arguments, històries obscenes i els estúpids gags de les pelis estil American Pie? Potser per aquest motiu m’estic deixant el fetge al gimnàs? Per semblar-me a algun triomfador? Estaré cremant, més que calories, un trauma de la meva joventut? Patètic! I com jo, totes les cares noves que tinc a les cintes del costat.

De sobte, el mestre de cerimònies del gimnàs puja el volum dels altaveus. El que faltava per no sortir del trauma.

Per cert, avui he descobert una  curiosa paraula que es podria relacionar amb el tema; estenolàgnia, és a dir, atracció o admiració per un cos musculat. (No confondre amb astenolàgnia, atracció o admiració per a la humiliació sexual).

Benvolguts ignorants, si voleu veure la (crua) realitat dels joves adolescents de videoclips, anomenats per alguns com generació MTV, un suggeriment/documental; American Teen.

La guerra del bacallà

L’ambient és humit, hi ha una boirina espessa sobre el mar, només aconsegueixo veure el paisatge a uns vint metres de mi, una aigua tranquil·la, d’un blau fosc, oceànic. A una distància prudent d’on estic, observo les crestes d’unes imponents roques, sembla que volin sobre la boira.

Fa fresca, vaig ben abrigat, amb un jersei de llana gruixut sota una jaqueta de muntanya impermeable, uns pantalons de pana de color marró i un fulard per protegir el meu susceptible coll de les inclemències del temps. Estic sol, assegut sobre una platja de sorra negra, d’origen volcànic, on els seus grans de sorra poc erosionats encara rasquen com el carbó.  Aprofitant la fricció del terra, i com si es tractés de trepitjar territori sagrat, em descalço i ensorro els peus per protegir-los del fred.

Davant meu tinc un interminable oceà, unes aigües glaçades on s’amaguen tenebroses bèsties. Només pensar en què podria estar prop d’un animal de tals dimensions em provoca pànic.

Darrere meu, un país sencer. Centenars de volcans, la meitat actius, paratges inacabables de tundra àrtica, fiords, penya-segats sense fi, terra de gel i de foc, cases de fusta pintades de color verd, groc o vermell per no perdre’s en la blanca neu. Entre tanta harmonia, un exèrcit d’autèntics víkings capaç de fer caure un govern al complert, capaç de reescriure una constitució i d’aconseguir que corruptes i estafadors paguin per les seves responsabilitats. Tota una guerra silenciosa que des d’allà on visc ni se n’han adonat...

Assegut en aquesta platja, sol, amb fred i humitat, per un instant em vénen ganes de tornar a casa, al clima mediterrani que tant es troba a faltar. En contra la meva voluntat, no tinc diners per comprar-me un bitllet d’avió i tornar. Mentre em faig la idea de quedar-m’hi per molt de temps, veig que s’aproxima un petit iceberg d’entre la boira i el silenci, s’acosta lentament cap a mi, com si fos el núvol Kinton flotant sobre el mar. Crec que té la intenció de portar-me cap a casa en un llarga aventura per l’oceà.

Després de pensar i repensar, tot i que li agraeixo molt el seu servei, decideixo no utilitzar-lo. A mesura que s’acosti a casa meva s’anirà desglaçant, es desfarà i m’ofegaré, perdut enmig del mar. De manera que, encara que em foti de fred, decideixo que serà millor quedar-me per aprendre més de tots aquests bacallaners.

Per cert, fa una estona m’ha sonat el despertador. M’he llevat d’un estrany somni, era com si fos el Petit Princep perdut en un dels seus móns idíl·lics. Ahir abans d’anar a dormir vaig veure la pel·lícula Inside Job, guanyadora de l’Òscar al millor documental 2010, és possible que anés a dormir pensant en tota aquesta parafernàlia.

Benvolguts ignorants, com diu el nom d’aquell altre documental, God Bless Iceland.

Tarantel·les, trattorias i bicicletes

Sona el despertador, són les 8.15. Espavilo per anar a classe que és el primer dia. Quan baixo per les escales del pis sento una oloreta a forn molt bona. Tot i que acabo d’esmorzar, m’entra la gana de nou. A les 12.15 torno cap a casa, ja no sé que fer. Vaig a passejar, al mercat, dino, planejo què faré a la tarda; gelat i a caminar. Sopo. Després, cerveseta en un bar que toquen uns dobles dels Beatles.

Al cap d’uns dies... Sona el despertador, són les 8.15, vaig a classe. Començo a dominar l’ idioma. Més tard, ajudo a recollir la casa, dinem, gelat, passeig, cafè i em compro el primer llibre de l’assignatura. M’he fixat que cada dia es formen llargues cues a casa el veí, es diu David. Sopem, lasanya casolana, chupitillo, peli i a dormir.

Tres setmanes més tard... Son les 8.15, ja aniré un altre dia a classe. A les 10.30 em llevo, agafo el llibre que em vaig comprar i començo a llegir coses que no entenc. No esmorzo, dino directament. Avui plou, ens quedarem a casa la resta de la tarda. Arribada la nit, després d’una intensa tarda de descarregar música, toca jam session.

Avui no tinc ni despertador. Quan tots ens hem llevat, decidim anar a comprar una cortina per la dutxa ja que no en tenim i fotem un mullader de cal Déu. No trobem el que volem. Aprofitem i anem al súper, ens ha caigut del cel un formatge especial de la casa. Dinem, gelat i fotos al costat del riu. Passegem tots plegats, plaça rere plaça, carrer rere carrer. Crec que comencem a tenir una malaltia que es diu síndrome de Stendhal. Sopar, chupitillo, peli i a dormir.

Porto gairebé dos mesos vivint aquí. Em llevo a les 11.00, esmorzo un suquet, un cafè i una torrada. Improviso tot el dia. El millor és quan arriba la nit. Avui m’han regalat una bicicleta. Després de sopar voltem cadascú amb la seva bici, arribem a una recta fosca i  interminable, paral·lela al riu, vorejada d’arbres, les noies tenen por. Fa fresca, tornem cap a casa. Abans d’anar a dormir alguns fan un “vasolechecongalletas”.

Ja en el tercer mes [...] Són les 11.30 , millor que em llevi. No hi ha ningú a casa, estic sol. Al cap d’una estona sento sorolls que venen del sostre, pujo, trec el cap per la finestra i miro sobre les teulades, hi ha tres tovalloles sota tres ànimes tòrrides, una amb uns bòxers de quadros, l’altra amb pantalons de pijama de franel·la plegats fins els genolls i per acabar, un tipet amb un bikini. M’hi afegeixo. Quan s’acosten les 14.00 dinem, pollastre al forn, amb cebetes i patatetes per acompanyar. Tarda de improvisacions vàries. Arriba la nit, gran jam session a casa, chupitillos, el terra brut i la veïna de sota tocant els ous. Que no veu que tenim convidats?!

Amb tanta improvisació, s’organitza una Feria de Abril a casa. Camises de topos, balls de sevillanes i un gibrell a vessar de rebujito, on unes hores abans s’hi apilaven calces i calçotets bruts. Enmig d’olés, un polonès, tres belgues, dos gregues i un serbi amb cara de no saber on cony s’han fotut. La veïna, amargada, hi torna.

Un dia de la setmana següent [...] Són les 8.15, les 8.25, les 8.41. A les 9.00 tinc el primer examen, marxo immediatament de casa. Pim pam! Quan torno hi ha un petit merder casolà, sort que a la tarda amb un gelat a la mà tot s’arregla. A la nit, rematem la reconciliació en una moderna trattoria, i a més, la meitat aconseguim bicis noves. Abans d’anar a dormir, encuriosits, descobrim què són les tarantel·les.

Arriba el bon temps de veritat. Durant els pròxims dies la rutina és: entre 11.00 i 12.00 alguns ens llevem, després del suquet de rigor, cap al terrat a prendre el sòl. Dinar i sèrie (Harper’s Island, Los Soprano, Fringe, Lost, la que sigui...). Quan baixa la calor, improvisar. Al capvespre és el moment més crític del dia: “Què collons fem per sopar?”  Sigui el sigui, sopem. Chupitillo, jam session o agradable volta amb bici, cerveseta i/o combinat, peli opcional i a dormir.

Quan el bon temps s’ha instal·lat definitivament és quan arriben les visites. Grans companyies que fa temps que no veiem. Llargues passejades, llargues i disteses converses, llargs combinats i intenses històries i emocions. Amb això s’ajunta un resultat de 2 a 6 en un partit de futbol. Un altre dia, en un altre partit, un gol a l’últim minut que dóna una classificació a una final. En aquell mateix moment, amb el meu cap tocant al sostre, només sento que ens en anem a Roma.

Un romàntic tomb per la Toscana amb un cotxe atrotinat, un viatge llampec a Roma i un giro per terres sicilianes al més pur estil “Road Trip”, que acaba, l'ultima nit, amb una gran veu a capella sonant per una finestra d’un terrat de Palerm. Aquestes són les cireretes que culminen el pastís.

Per cert, si no s’ha fet, seria recomanable posar play al vídeo abans de seguir llegint. Els últims 30 segons, amb un volum ben alt!

Benvolguts ignorants, gran Florència i gran tot allò i tothom que la va compartir amb mi. (I qui no va poder també).

Godzilla i el tiet Kurosawa

Últimament sento el nom de Kurosawa per tot arreu. Resulta que va ser un gran director de pel·lícules japoneses i que, per no sé quina raó, ara deu estar de moda.

[...]

En una illa minúscula, perduda enmig del Pacífic, totalment deshabitada per l’espècie humana, hi vivien tranquil·lament un gran nombre de rèptils, una espècie semblant a la Pogona Viticeps, o en català, Drac barbut.

Vora als anys 50, la presència humana s’hi va fer notar d’un dia per l’altre. Immediatament, la detonació d’una sèrie de bombes atòmiques varen desencadenar un conjunt de mutacions genètiques a les cries d’aquests animalons, les quals, teòricament, havien de mantenir-se protegides dins la seva closca.

Uns anys més tard, les conseqüències d’aquelles detonacions van ser desastroses per la humanitat. A les costes de les principals ciutats varen aparèixer bèsties enormes, dotades d’una forta cuirassa, amb unes amples escates que cobrien tot el seu cos. Aquests grans rèptils emprenyats actuaven amb un únic objectiu, pelar a tot “cristo”. El poble japonès, que havia estat el primer en descobrir les seves afilades urpes, el va batejar amb el nom de Godzilla, un mot inventat a partir dels noms en japonès de goril·la i balena. 

Degut als orígens radioactius del monstre, aquest deixava anar un potent raig de foc per la boca que, al mateix temps, escampava partícules tòxiques. Pràcticament tota la humanitat es va extingir. Sortosament, els japonesos, un poble que tenia els ous pelats en tractar temes de radioactivitat, havia construït anys abans tota una ciutat soterrada, un extens refugi antinuclear.

Mentre en l’interior del refugi s’hi va instaurar una calma tensa, a la superfície hi restaven supervivents, mutilats, mig cremats, intentant trobar sense sentit aquelles parts del seu cos que havien perdut, arrossegant-se desorientats, amb els globus oculars rebentats.

Al cap d’un temps, l’agonia de la superfície es va fer palesa pels refugiats. Aquests, que en molt de temps no havien tornat a veure la llum del sol, necessitaven canalitzar aquella angoixa pels frustrats supervivents que deambulaven metres més amunt dels seus caps. Per aquesta raó, en honor a la salvatjada que es vivia a la superfície, varen crear la grotesca dansa de la foscor, Ankoku Buto-Ha, més coneguda amb el nom de Butoh. 

[...]

Investigant pel meu compte, com a bon ignorant, vaig descobrir que el tal Kurosawa... és tiet d’en Godzilla! Resulta que el director nipó, fill de samurais, es va iniciar en el món del cine treballant en els estudis que van crear part d’aquesta temuda història. Una de les seves últimes pel·lícules es diu “Els somnis d’Akira Kurosawa”(1990) i, ves per on, una de les escenes tracta d’un seguit d’incidents nuclears al Japó, on s’expliquen les conseqüències brutals de la inhalació de tota una sèrie de productes químics pels éssers humans.

Sort que tot plegat són històries fictícies. 

Per cert, “la teoria de la conspiració sobre el projecte HAARP”, no té pèrdua. Si també és, o no, una història fictícia, ja és qüestió de cadascú.

Benvolguts ignorants, ara tinc capritxet de sushi!

Creativitat amateur

El meu professor de creativitat sempre deia que si havíem d’escriure i no sabíem el què, que agaféssim un paper en blanc i comencéssim a dibuixar-hi, a fer-hi gargots. Un cop embrutat, el dobleguéssim en diferents parts i que en cadascuna hi escrivíssim alguna cosa, la que volguéssim.

Navegant, o com alguns ja diuen, surfejant per Internet, amb la intenció de crear un blog, he observat que s’han de tenir algunes pautes clares per ser un bon blogger, o com a mínim, per no avorrir als teus coleguillas i permetre’ls que continuïn perdent el temps amb aquestes dissertacions, rotllos, o com li vulguin dir.

Bé, segons els experts, les premisses que s’han de tenir en compte són: 1. Ser constructiu en el missatge, és a dir, aportar alguna cosa nova, o si més no diferent, un punt de vista nou i personal a l’hora d’escriure; 2. Buscar el que en termes econòmics es diu un “forat de mercat”, o sigui, parlar d’alguna cosa que no estigui del tot explotada; 3. Ser respectuós (això em sembla que m’ho diuen els meus pares des que vaig néixer); i 4. Evidentment, parlar d’alguna cosa que dominis i que t’agradi.

Arribat a tal punt, tinc un conflicte relativament important amb el número 4. Diu: parlar d’alguna cosa que dominis i que t’agradi. Dominar, el que es diu dominar al 100%, i en prou feines al 50%, son poques coses, per no dir cap. Tenia un amic que deia: “Com més sé, més sé que no sé res”. Doncs això mateix. I pel que fa al tema de les coses que m’agraden i m’interessen, hauré de desplegar el paper arrugat del que parlava al principi per donar-me un cop de mà.

L’obro i descobreixo que posa: m’agraden els documentals, la geografia és de puta mare, desitjo la millor feina que no tindré mai, em pregunto què faria si em toqués la loteria, recordo un article del qual em trec el barret, un que vaig llegir fa poc que es diu: “Un crit contra el conformisme” (El Periódico, 3 d’abril de 2011). També paraules com: bona televisió, sèries i pel·lícules en general. De cop, em trobo un seguit d’expressions desagradables: em cago en tot, merda, estic cabrejat. Tot seguit, i sense gaire sentit: futbol, Barça, Messi, quin mes que m’espera amb quatre clàssics!, em tornaré boig! Finalment, temes agafats al vol com: música, viatges, crisi, diners, noves tecnologies, amics i cata de cerveses.  Intento lligar aquesta pluja d’idees amb el meu primer post (i potser l’últim) del meu primer blog (i potser l’últim) i, sincerament, veig que començo fatal amb la premissa número 2 (el forat de mercat) ja que em sembla que tot això està més que parlat en aquest mundillo dels blogs.

Més d’una vegada, la meva parella m’ha dit carinyosament que faig coses de friki. Jajaja! Aquesta n’és una. “Jo també t’estimo” -li responc. Tot seguit, per excusar-me i justificar-me, segueixo amb: “Tot i que tinc feina, considero que formo part del meravellós 40% de joves d’aquest país que no en tenen, i per tant, haig d’invertir el meu temps en alguna cosa més que en l’eficient Infojobs, el web del Servei d’Ocupació (SOC) o que l’entretingut Sport, Mundo Deportivo, Facebook i Youtube”.

Amb tot això, m’inauguro en el món del blog, amb la pura i simple finalitat de trobar una distracció  més (sempre constructiva, no fotem!).

En motiu d'aquesta inauguració, d'aquest primer vol en l'Univers dels blogs, adjunto el següent video. Un documental que s'ha fet en honor al 50è aniversari del primer home que va arribar a l'espai, el rus Yuri Gagarin. A veure qui té collons de veure'l sencer.

Per cert, la frase original: “Només sé que no sé res”, és d’un tal Sòcrates.

Benvolguts ignorants, benvinguts!