A la farmàcia del costat de casa acaben de fer l’agost a costa meva, m’he comprat el pack especial verano. Sense la intenció de fer cap mena de publicitat, el paquet reuneix tota una sèrie de cremes reductores de cintura i abdomen, una espècie d’adhesius gegants per posar-se’ls al voltant dels michelins, un guant de crin, un sabó exfoliant, una pedra pomes, una crema solar de pastanaga i, per gratificar tot l’esforç que significa complir amb aquesta rutina pre-estival, atenció, una caixeta de preservatius.
Indubtablement, s’apropa l’estiu. Cada dia que vaig al gimnàs haig d’aparcar la moto més lluny. Quan entro, lamentant-me pel sacrifici que pronostico, haig d’esperar que algun croissant abandoni la taquilla pertinent, ja que totes estan plenes. Després de canviar-me, em dirigeixo a les cintes de corre, anomenades també de fer footing, o com alguns ja diem, de cardio.
Amb la mirada perduda i les primeres gotes de suor en el meu cap, intento trobar desesperadament el nirvana. Mentre les meves cames funcionen per sí soles, duc una batalla psicològica amb mi mateix, cercant aquell estat de desinhibició total.
Recordo quan era més petit, quan tenia 14 anys aproximadament, quan arribava a casa després de l’escola, el futbol o l’anglès. Hi havia dies que em quedava mirant l’MTV fins l’hora de sopar. Ara, mentre el meu cos està cremant calories, em pregunto: ¿porqué?, ¿¡porqué!?, perquè em quedava tant bocabadat mirant aquells vídeos insignificants?
Aquells videoclips amb gent maca, ostentosa, alguns amb cases grans, amb cotxes encara més grans, piscines rodones, cocktails flotant a l’atzar, i aquelles guitarres i attrezzo espectaculars. Lògicament, no oblidem la música. Fins i tot, vaig declarar a tort i a dret que volia ser negre, de color, com aquells dels vídeos de hip-hop. Potser així triomfaria.
Sense gaire sentit, passo a recordar el que m’agradaven les pel·lícules estil American Pie. Qui no ha desitjat mai estar en una festa d’aquell calibre?
Collons! Sense voler he mirat el temps que porto, i el que em queda, per acabar de corre. El pitjor que podria haver fet.
Segueixo corrent, sento la música del meu Ipod, de fons, també escolto la música dels altaveus del gimnàs. Com que no puc sentir nítidament cap de les dues sintonies, torno a pensar en aquella cultura teenager, al més pur estil yankee, que tant em motivava.
Hi torno: Perquè em quedava tant parat amb els videoclips? Perquè m’agradaven tant els arguments, històries obscenes i els estúpids gags de les pelis estil American Pie? Potser per aquest motiu m’estic deixant el fetge al gimnàs? Per semblar-me a algun triomfador? Estaré cremant, més que calories, un trauma de la meva joventut? Patètic! I com jo, totes les cares noves que tinc a les cintes del costat.
De sobte, el mestre de cerimònies del gimnàs puja el volum dels altaveus. El que faltava per no sortir del trauma.
Per cert, avui he descobert una curiosa paraula que es podria relacionar amb el tema; estenolàgnia, és a dir, atracció o admiració per un cos musculat. (No confondre amb astenolàgnia, atracció o admiració per a la humiliació sexual).
Benvolguts ignorants, si voleu veure la (crua) realitat dels joves adolescents de videoclips, anomenats per alguns com generació MTV, un suggeriment/documental; American Teen.
