La guerra del bacallà

L’ambient és humit, hi ha una boirina espessa sobre el mar, només aconsegueixo veure el paisatge a uns vint metres de mi, una aigua tranquil·la, d’un blau fosc, oceànic. A una distància prudent d’on estic, observo les crestes d’unes imponents roques, sembla que volin sobre la boira.

Fa fresca, vaig ben abrigat, amb un jersei de llana gruixut sota una jaqueta de muntanya impermeable, uns pantalons de pana de color marró i un fulard per protegir el meu susceptible coll de les inclemències del temps. Estic sol, assegut sobre una platja de sorra negra, d’origen volcànic, on els seus grans de sorra poc erosionats encara rasquen com el carbó.  Aprofitant la fricció del terra, i com si es tractés de trepitjar territori sagrat, em descalço i ensorro els peus per protegir-los del fred.

Davant meu tinc un interminable oceà, unes aigües glaçades on s’amaguen tenebroses bèsties. Només pensar en què podria estar prop d’un animal de tals dimensions em provoca pànic.

Darrere meu, un país sencer. Centenars de volcans, la meitat actius, paratges inacabables de tundra àrtica, fiords, penya-segats sense fi, terra de gel i de foc, cases de fusta pintades de color verd, groc o vermell per no perdre’s en la blanca neu. Entre tanta harmonia, un exèrcit d’autèntics víkings capaç de fer caure un govern al complert, capaç de reescriure una constitució i d’aconseguir que corruptes i estafadors paguin per les seves responsabilitats. Tota una guerra silenciosa que des d’allà on visc ni se n’han adonat...

Assegut en aquesta platja, sol, amb fred i humitat, per un instant em vénen ganes de tornar a casa, al clima mediterrani que tant es troba a faltar. En contra la meva voluntat, no tinc diners per comprar-me un bitllet d’avió i tornar. Mentre em faig la idea de quedar-m’hi per molt de temps, veig que s’aproxima un petit iceberg d’entre la boira i el silenci, s’acosta lentament cap a mi, com si fos el núvol Kinton flotant sobre el mar. Crec que té la intenció de portar-me cap a casa en un llarga aventura per l’oceà.

Després de pensar i repensar, tot i que li agraeixo molt el seu servei, decideixo no utilitzar-lo. A mesura que s’acosti a casa meva s’anirà desglaçant, es desfarà i m’ofegaré, perdut enmig del mar. De manera que, encara que em foti de fred, decideixo que serà millor quedar-me per aprendre més de tots aquests bacallaners.

Per cert, fa una estona m’ha sonat el despertador. M’he llevat d’un estrany somni, era com si fos el Petit Princep perdut en un dels seus móns idíl·lics. Ahir abans d’anar a dormir vaig veure la pel·lícula Inside Job, guanyadora de l’Òscar al millor documental 2010, és possible que anés a dormir pensant en tota aquesta parafernàlia.

Benvolguts ignorants, com diu el nom d’aquell altre documental, God Bless Iceland.